dilluns, 16 de maig de 2011

Cap de setmana als inferns.

Poc es pensaven els nostres companys, que aquest cap de setmana viurien el seu petit infern particular.

Brevet 400 km: En David i en Miquel, afrontaven la seva 3a Brevet. Però la duresa del dia, no va venir de la mà dels quilòmetres, ni dels ports, ni del desnivell. El temps els hi tenia una juguesca guardada que va fer molt de mal. La pluja va arribar a tots els corredors en un moment o un altre. Les tempestes dures i abundants que hi va haver dissabte, van fer que els nostres companys haguessin d'abandonar. En David al km 216 i en Miquel al km 240. Haurem de veure què representa aquest fet de cara a la preparació de la Paris-Brest-Paris, i si pot comprometre la seva inscripció. Esperem la seva crònica amb ganes.

Campionat d'Espanya de ciclisme en carretera de Policies i Bombers: Després d'una bona presència a Remences, en Miquel Navarro anava fins a Salou, amb les ganes de poder fer un paper digne.....res més lluny de la realitat. La carretera va posar a cadascú al seu lloc.
En Miquel a l'arribada
La sortida va ser de vertígen, amb uns 100 corredors amb molts nervis, rodant a més de 45km/h. Cada rotonda, cada encreuament, cada rampa era un munt de nervis i tirons que desgastava molt. Cap al km 35, van arribar les primeres rampes, i els grups capdavanters van eliminar moltes unitats amb diverses accelerades. A partir d'aquí, en Miquel va poder acoplar-se a un grup, que va pujar l'únic port en bloc.
 A la baixada, el grup es va anar fent més gran, gràcies als relleus que s'anaven donant. Aquest grup, que a l'arribada a Salou era d'uns 20 corredors, es va trencar, ja que en Miquel i tres més del grup es van escapar en una rampa prou dura. Aquests quatre corredors van arribar a l'esprint, però en Miquel pro feina va tenir per arribar a meta, ja que a l'intentar esprintar li van venir rampes a les cames.  Tot i així, content per l'experiència. Encara no hi ha resultats oficials, però li van sortir 88 km, en 02h27min, a una mitja de quasi 36 per hora.

Marxa de les Goges: Us deixem amb la crònica d'en Joan Martí, que per primera vegada (que no sigui la última), ens ofereix la seva versió en primera persona:

MARXA DE LES GOGES: Males sensacions, incidències i finalment, retirada
No acostumo a fer cròniques de les meves activitats esportives. De fet fins fa poc això era un tema reservat als periodistes esportius, però ja se sap, els temps canvien, i les xarxes socials han convertit a cadascun de nosaltres en cronistes en potencia. I tot i que reconec que quan estan ben fetes m’agrada llegir-les, fins ara me n’havia mantingut al marge. M’aprofitava que molts dels meus companys ja feien la feina de relatar les sortides que feiem plegats, per poder-les llegir posteriorment tot recordant els millors moments de la jornada.
Però avui m’he desplaçat tot sol a Banyoles per afrontar per primera vegada la Marxa ciclista de Les Goges, que transcorre per un terreny cent per cent trencacames per les comarques del Pla de l’estany i la Garrrotxa, abans d’enfilar les rampes del temut Rocacorba. La resta de matxacuques estaven escampats per diverses competicions arreu de Catalunya, així que no em queda més remei que escriure aquestes quatre ratlles per deixar constància de les meves peripècies en el dia d’avui.
La marxa l’afrontava amb moltes ganes, amb la moral pel núvols després da la bona Terra de Remences realitzada la setmana passada, i amb la intenció d’aguantar el més endavant possible fins a l’inici de l’ascenció al Rocacorba. Evidentment, també tenia un punt de prudència. Les cames no se m’havien recuperat del tot, i la càrrega de l’entrenament de la setmana, feien que no em sentís del tot fresc, però tenia confiança de poder complir amb els meus objectius.
Ben aviat però, tal i com diu el títol, les sensacions no han estat bones. Els primers quilòmetres de la marxa són trencadors. Continues pujades i baixades per carretres secundàries a tota velocitat. I jo sense saber el que quedava per endavant, i sense cap roda coneguda per saber a quin punt havia d’anar. Resultat, primera hora de cursa a quasi 35 de mitjana i havent perdut el grup del primers. Tot i així em mantenia en un bon grup, nombrós i de gent amb qualitat, però alsehores ja sabia que no seria el meu millor dia sobre la bicicleta.
Llavors m’ha passat la primera de les incidències que també han marcat la meva actuació en la marxa. Rodant per la nacional direcció a Navata, he aprofitat per treure’m la roba d’abric que portava, i de sobte he perdut un “manguito” que se m’ha esmunyit de les mans. He renegat bastant perquè eren nous i és una peça que utilitzo molt sovint, però què hi podia fer? A la velocitat que rodàvem i en aquell grup tan nombrós haguès estat un perill fer qualsevol altra cosa.
Quan encara m’estava enrecordant del “manguito” perdut, ha arribat la primera ascenció mig seriosa del dia: la pujada a Beuda per baixar després a Besalú. Allà he patit de valent per no quedar molt endarrera. Les cames definitivament no funcionaven com jo hagués desitjat i fins i tot m’ha passat pel cap agafar el desviament de  Besalú per fer la volta curta. Sort que l’ascenció no era massa llarga, i en el descens, que era força revirat, he pogut enllaçar de nou amb el grup just a l’entrada de Besalú.
Així que amb ànims renovats, he encarat el camí cap a Olot ben col·locat de nou en el grup. Això si, fent la goma com mai en cada “repetxó” una mica llarg, sobretot els de Sant Jaume de Llierca i de Castellfollit de la Roca.
Un cop a Olot, la segona incidència que m’ha acabat d’enfonsar. Quan anàvem pels carrers de la ciutat abans d’arribar a l’encreuament de Santa Pau, he volgut mirar la mitja que portàvem, i en tocar el botó del rellotge, aquest ha saltat del suport i ha rodat per terra. Perdre una segona cosa en un mateix dia ja era massa. Tampoc és qüestió d’anar llençant les coses per les carreteres. Així que sabent el que m’hi jugava, m’he aturat per recuperar el meu rellotge. I això ha estat definitiu. M’he quedat sol, a tan sols 15 segons, però no he tingut forces per tornar a enllaçar amb el grup. I per darrera no venia ningú. Això no és com Remences que hi han grups per donar i per vendre.
És una d’aquelles situacions que són desesperants. Veus davant teu un grup de cicilstes que roda a una velocitat que saps perfectament que podries aguantar, i ets incapaç, per més que ho intentis, d’atrapar-los. Les cames no em donàven per més!
En aquest moment haig de reconèixer que he llençat la tovallola, i si sóc sincer, encara que no m’hagués caigut res, potser m’hagués acabat rendint més endvant, ja que havia patit bastant per arribar fins aquell punt, i el Rocacorba, que no l’he pujat mai, no és precisament cap regal.
I així és com he continuat la meva primera participació a la marxa de les Goges. Sol des de Santa Pau fins a Banyoles, en un descens d’aquells en que s’han de donar pedals. Bé,  sòl del tot no, he acabat amb un “pàjaru” que estava quasi pitjor que jo i que només m’ha donat un relleu a l’última recta abans d’entrar a la ciutat. Això si, ens hem fet companyia mútua tot lamentant-nos de la nostra mala sort.
Al final, uns 120 a km a quasi 33 de mitjana, i la sensació agredolça d’haver perdut una bona oportunitat per apuntar-me una marxa més completada.
I acabo la meva crònica. M’ha agradat bastant fer-ho, i espero que tots gaudiu amb les meves petites aventures. Només espero també, que la propera vegada que escrigui, sigui per relatar una jornada més exitosa.

Fins aviat.

Joan Martí

1 comentari:

  1. Molt bé nanos!
    Breveteros amb el temps no s'hi pot fer res, esperem com dieu que no us comporti conseqüències. Ànims!
    Miquel les rampes són una mala cosa però tot i així enhorabona!
    Joan ja pots continuar fent cròniques que se't dóna bé jajajaja.... Jo també m'hagués parat i respecte Rocacorba, si no l'has feta, doncs millor no t'ho explico, i un dia fem una sortideta en grup fins allà i te la presento jaja..., t'adonaràs que si no estaves del tot recuperat de la setmana, ja vas fer ben fet, s'ha d'afrontar disposat a gastar-hi uns quants "cartutxos".

    ResponElimina